ANY 2017 PLE DE REPTES

 

 

FESTES DE PONT I FESTES DE VILALLER

.
Tal i com és habitual cada any, el divendres de les festes majors del Pont de Suert es va repetir la tradicional MILLA URBANA. Cursa feta amb molt de carinyo pel Consell Esportiu del Pont de Suert i on s'apleguen més de 150 petits i grans corredors.
Allí vam ser-hi una bona representació del Club Atlètic Ribagorçana amb l'objectiu de passer-ho bé. Ho vam aconseguir!!!

La setmana següent Festa Major de Vilaller i La Gormanda com a protagonista. Uns quants no vam poder ser-hi degut a la organització de la primera prova de les WTS a Lloret de Mar, però hi vam tenir de nou representació del Club amb Rogelio Lucas (guanyador), Josep Cortina, Eloi Porté i Dani Pellicer.

En Victor Romero (Gorrión) hi és a tot arreu ja que venia de Lloret de Mar on va treballar tot el dissabte fins a la matinada i diumenge va ocupar el segon calaix del podi. Aupa Gorrión!

Aqui teniu la crònica del nostre company Josep Cortina:

La Gormanda de Vilaller, cursa de Festa Major, crónica d'errades. Ambient de festa, ressaca, cares de son i de migdiada recent acabada. Amb Roge i Oscar Mallada fem un calentament a base de sprints en pujada al carrer contigu a la pujada del Trinquet. Els corredors van calentant pels carrers, bon ambient. Vaig fer la Gormanda ara fa tres anys, pensava que el recorregut seria el mateix però els companys del Club de Vialler han introduit alguna variant que Xavi ens explica abans de sortir i que un cop feta, li donen un plus força interessant. Es passa per un tram de bosc força maco. Concentrats a la línia de sortida sona un petard i "al lio". Passem per dins el poble, cap a la plaça i pels carrerons estrets enfilem la baixada del Triquet. La rampa feta cara avall posa un ritme altíssim a la cursa, la gent ens passem tots de voltes, crec, perquè a les primeres pujades la cosa es va estirant. Intento anar al meu ritme però avui això és un miratge, les pulsacions diuen que ni de broma, vaig alt i només ha fet que començar la cursa. A cada encreuament hi ha gent del Club de Vilaller que t'indiquen i t'animen. Enganxo a gent i els passo, fem grupet amb Oscar i un altre noi de Vilaller. Al control de Sant Urbà, abans d'arribar, dubto si veure una mica d'aigua o no. La calor resta una mica. Faig mig got d'aigua i m'equivoco, "messieur flaco" es passa a veure'm. Sort que és de baixada. Recupero una mica i enfilo el pla. I allí és on m'equivoco de nou. Em confon una fletxa del Parc de les Olors i erro el camí, he de recuperar uns 200 metres. Oscar i un altre noi m'havien seguit, els demano disculpes, vaja, de tot se n'aprèn. Les senyalitzacions són prou correctes, un descuit. La pujada el Trinquet sembla un cim, apreto tot lo que puc i el tram pla fins a meta s'eternitza. La gent aplaudeix i anima, cosa que és molt d'agrair. Una més per explicar, continuem la festa que això no s'ha acabat. Vall de nit, la Pirinenca a finals de mes en ment...Come on!



ENS POSEM AL DIA!!!

.

Sincerament, fa molt de temps que el temps lliure costa de trobar. Molta feina que fa que el dia a dia sigui agònic per a portar-ho tot al seu lloc.

Feia temps que no penjàvem cròniques, però avui això canvia. Josep Cortina ha servit de nou d'inspiració per a no deixar aquesta bona rutina.TORNE'M-HI!!!

En les últimes setmanes hem tingut molts reptes de tots els integrants del Club, tocant totes les disciplines.
Primer teniu la GRAN crónica d'en Josep en LA PSORITRAIL on va baixar en 5' la seva marca de l'any anterior demostrant que la seva progressió no te fi.
A títol personal faré un resum ràpit, a continuación de la crónica de Josep, de les últimes curses dels últims mesos.

PSORITRAIL 31-07-16

Crònica cedida pel Josep Cortina:

Quarta edició de la Psoritrail, una cursa que realment m’hi trobo molt a gust. Els paratges són genials i l’organització excel·lent.

Arribem amb la Gemma cap a dos quarts de cuatre, just per veure la sortida dels caminadors. Bon ambient. Recullo el dorsal i a punt per escalfar. Va arribant gent, em trobo amb Roge, Màrio, Antonio i Alex i calentem junts una estona donant tombs pel poble. Les cinc es van apropant. Aprofito per saludar Alejandro “Coco” i la seua dona. Fem bromes, riure una mica abans de “la lluita” no es paga amb diners. Ens apropem a la sortida. Tito ens explica el recorregut i ... no me’n dono compte i ja estem “al lio”. La gent, extranyament, surten lents, agrupats fins a la primera pujada d’Erill, per allí fer grup i pujar fins al poble en germanor... o no. Ara que ho recordo, no exactament :_) Se surt “ a fuego”, als dos minuts em quedo literalment sol. Els primers trams plans els faig en solitari. Més endavant em trobo els primers que han calculant malament i els vaig adelantant. Clar, això anima, però m’agradaria trobar company per anar al ritme, em preocupa més mantenir la constància que fer estirades de poc rendiment. Una noia m’adelanta passat Erill. A la baixada.  Nota mental, he d’aconseguir millorar les baixades, sóc massa lent. Ella baixa fent saltirons com una ploma. A la següent pujadeta, passat el prat, em trobo a Antonio i Mario. Problemes musculars em diuen. Van tranquils. Els adelanto sense massa pressa tampoc. Ells quan vulguin començaran a tirar i em passaran. Jo al meu ritme. Primeres pujades dures. Camino, les polsacions no baixen. No vull que baixin. Li foto gas i que peti per un sigui. Mario diu que ens queda una baixada i ja venen els pontets de fusta... no és així, queda un bon bocí encara. Als trams planosos corro, una mica més, puc més, segur. Els abdominals em donen el primer llum taronja d’avís. L’any passat vaig pringar de valent amb aquests músculs que desconeixia tenir. No vull afluixar massa, aguanto les pujades i sento com Mario i Antonio em criden i m’animen, no hi ha prou agraiments per tots dos, realment correr amb companys així és un gust. Em trobo a Jesús del Edel, ell camina. “M’has tret mitja hora!!” em crida mentres m’anima. Li dic alguna cosa entre milers de gràcies, però necessito agafar aire, que entre la calda que casque i que els de davant n’han gastat molt, quasi m’ofego J. Sento el soroll de la central i la veig. Ja queda menys. Darreres pujadetes. Les cames em diuen que estan cansades. No es moment de discutir ara, penso. Així que gas!. Darrera pujadeta, un tram pla. Passo un prat amb taules de picnic!! Ja ho tinc! He de sentir la veu de Tito d’un moment a l’altre. Vinga va em dic, que les escales estan aquí mateix. Ningú darrera al girar i encarar-les. Sento, ara si, la veu que fa més d’una hora que vull sentir. Pujo les escales i ... es que quan veus l’arc del fi de cursa... que voleu que us digui... l’esclat es brutal. La Gemma em fa una foto. En Tito pronucia el meu nom... els bessons ja s’han descarregat. I l’aigua freda del petit estany que hi ha a l’arribada... us hauria de fer una crònica només de les sensacions en posar els peus en aquella aigua tant freda...

Us recomano enormement fer aquesta cursa, un plaer poder-la córrer i al costat de casa. Fins a la propera, una abraçada.

Caminada

Pos.12. Cristobal Blancas - 2h02'52"

Cursa

Pos.1 Rogelio Lucas - 48'45"

Pos.11. Alejandro Asensio - 1h02'02"

Pos.16. Josep Cortina - 1h05'41"

Pos.17 Antonio Morilla - 1h06'15"

Pos.29 Marc Blancas - 1h31'15"

Classificacions a http://psoritrailrun.blogspot.com.es/

 

Ens fiquem al dia......

TRIATLÓ DE LLEIDA DISTÀNCIA SPRINT (28-05-16)

Raki, Alex Asensio, Antonio Morilla, Chechu i jo vam ser-hi. Raki va haver d'abandonar per una punxada a la roda de la bici i Alex també va haver d'abandonar per una punxada al bessó.
Antonio i Chechu van estar al nivel d'una cursa molt ràpida.

Personalment, molt content per a fer una segona transició molt correcta podent mantindre un ritme de 3'45" al tram de run després d'una bici molt treballada. Realment el nivell que hi havia va ser molt alt.

Les nostres posicions:

Pos.44 - Tito Pueyo - 1h04'39"
Pos.84. Antonio Morilla - 1h09'31"
Pos.124. Chechu Muñoz - 1h15'59"

Totes les classificacions a
http://www.triatlo.org/competicions/informacio/?idcompeticio=160035

TRIATLÓ OLÍMPIC DE CAMBRILS (12-06-16)

15 dies després tornàvem al "ruedo". Aquest cop a Cambrils i per a preparar la distancia olímpica amb la mirada ficada al tri de Pont (que finalment es va anular)

Repetíem Alex, Antonio, Chechu i jo en distància olímpica i Eli en distància Sprint.

Àlex va haver de lluitar en excès degut a que els problemes de bessó no acaben de desaparèixer. Va arribar a meta, però totalment coix. Antonio i Chechu van fer un molt bon triatló i Eli va donar la talla tot i no portar un bon entrenament les últimes setmanes. Tots lluitadors!!!

Personalment triatló molt treballat amb una natació correcta, una bici agónica fent els 40km de a 38km/h amb molts girs i canvis de ritme intentant agafar el grup capdavanter i una bona T2 mantenint la posició. Un temps final que resulta ser la meva millor marca en distancia olímpica. Més que content!

Pos.21. Tito Pueyo - 2h06'14"

Pos.51. Alejandro Asensio - 2h11'38"

Pos.67. Antonio Morilla - 2h13'11"

Pos.232. Chechu Muñoz - 2h31'13"

Pos.211. Eli Sala - 1h29'06"

Totes les classificacions a http://triatlocambrils.com/

LA FAIADA (15-05-16)

Cursa de casa i aquest cop no m'ho volia perdre. Vaig disfrutar de valent lluitant amb un Victor "Gorrión" que cada dia està a un nivel més alt de trailrunner. Aquesta vegada no vaig poder amb ell. Va fer una boníssima cursa.
Carme Aixalà es va haver de retirar per problemes musculars. Pol Vaqué va seguir sumant kms amb la Mitja "canyera" de La Faiada i Edu i Josep van repetir "como està mandao" amb un molt millor temps d'anys anteriors.
Marc Blancas feia els 10K amb "la jovenalla" amb una molt bona cursa. Cada dia demostra que és un valent i un bon trailrunner.

Distancia 23K

Pos.35 Pol Vaqué - 2h32'09"

Distancia 13K

Pos.8 Tito Pueyo - 1h17'36"

Pos.11 Edu Saura - 1h25'49"

Pos.17. Josep Cortina - 1h43'26"

Distancia 10K

Pos.12 Marc Blancas - 1h24'

Tots els resultats a http://www.summitevents.cat/lafaiada/resultats/

TOM TOM NIGHT RUNNING SERIES VIELHA 31-07-16

Com ha sigut habitual en les dues últimes edicions, després d'organitzar La Psoritrail i un cop tot recollit, em dirigia a Vielha amb els amics del CAVA i la seva cursa.
Disposat a fer 5K a "fuego". Una "gastro" la última semana em va deixar bastant tocat i ho vaig notar en el resultat final "empitjorant" la meva anterior marca tot i portar un millor entrenament.
No sempre les sensacions en cursa són les desitjades.
Tot i així, molt content del suport de tota la gent de Vielha

Pos.5 - Tito Pueyo - 20'15" (5,2 km)

"La Llanera Trail" (1/2 Maratón de Montaña).

Compartimos con todos vosotros la crónica de una de nuestras últimas incorporaciones, Oscar Dominguez. Una crónica que escribió con mucha ilusión, al ser su primera carrera con nuestros colores, y aún más siendo la primera en su ciudad. 

Pedir disculpas a Oscar por el gran retraso en publicar su crónica, se quedó en el buzón de tareas pendientes y por diferentes motivos no ha salido hasta ahora. 

Oscar, encantados de tenerte con nosotros!

"La Llanera Trail" (1/2 Maratón de Montaña).

Hace más de un año que esperaba este día, el de correr la primera 1/2 Maratón de montaña en mi ciudad; seguramente no sea la mejor ciudad ni la mejor 1/2 Maratón, pero siempre es un placer correr en casa por los caminos polvorientos de cuestas imprevisiblemente cortas pero intensas por las que tantas jornadas de entreno han pisado mis bambas.

Os preguntareis porque llevaba mas de un año esperándola, el hecho es que se debería de haber corrido el año pasado, pero tras el temporal de viento que sucedió a unas lluvias intensas, hizo que miles de arboles quedaran tumbados en numerosos caminos y senderos de la zona, haciendo imposible disputar la prueba, y viéndose la organización obligada a suspenderla.

Supongo que no deja de ser curioso el nombre de "La Llanera" para la primera 1/2 Maratón de montaña de Sabadell, e intentado encontrar una explicación, y la única que se me ocurre es que siendo la antiguas fabricas "Llaneras" el motor industrial de la ciudad a lo largo de los siglos XIX-XX, supongo que ahora quiere ser un nuevo símbolo para el mundo running de Sabadell. Estas fábricas se concentraban a lo largo del río Ripoll, zona de casi obligado paso para la mayoría de gente que salimos a correr fuera del casco urbano.

A primera hora de la mañana recojo a Gatxía y otro amigo, Vico, y nos reunimos en el Club Natación Sabadell de Gran Vía con mi hermano Ramón y oto amigo, Carlos, listos para correr, y nos dirijimos a la linea de salida ya calentando sobre la marcha. En la linea de meta Gatxía me presenta a Alberto, otro miembro del CAR que correrá la Maratón, los Trabucaires pegando disparos ensordecedores al aire, los relojes a punto, mi endomondo con señal GPS excelente, toque de salida y a correr.
En un par de rectas de asfalto nos situamos en el Mortirolo, una pendiente que te baja directamente hasta el río haciendo zic-zac, ojo con los tobillos !. Por el río nos dirigimos hacia el puente de la Salud, pasando por debajo, dejando a nuestra izquierda el empezando a subir para ir a buscar el antiguo camino real que va desde el Santuario de la Salut hasta Castellar, dirección Castellar.
Durante mis entrenos me había hecho unos cálculos de por donde podría ir el itinerario de la carrera, en parte acerté, pero por otros camino estaba gratamente equivocado, pues pensaba que llegaba por pista ancha hasta Castellar, pero se adentraba por senderos boscosos no tan afectados por el temporal del año pasado hacia Can Canyameras, subiendo por una pendiente que desconocía y que parecía que la habían hecho estresamente para esta carrera, para volver a encontrarse con el camino real, cruzándolo, y continuando en bajada hasta Can Casamada, una de las primeras masías que te encuentras desde Sabadell a Castellar.
A partir de aquí, mi segunda grata sorpresa por el mismo motivo de antes, pensaba que volveríamos a Sabadell por el camino que va directamente al campo de aviación de ultraligeros, pero a media subida desde Can Casamada gira a la izquierda y se mete por caminos y senderos que no conocía, adentrándose directamente en el bosque deTogores, pero sin pasar por la ermita que le da nombre al bosque, para ir a buscar, esta vez sí, el campo de aviación.
En este punto veo a lo lejos una cabeza que me resultaba familiar, pero no intento apretar el ritmo por no pinchar, pensé que poco a poco ya lo cogería, y así fué. En la bajada para volver al río consigo alcanzar a Vico, fastidiado por problemas estomacales y buscando una escusa para claudicar, pero le animo a engancharse a mí, pues ya todo es bajada, casi, pero para lo que queda, vale la pena no parar.
Solo nos queda en Mortirolo, pero esta vez de subida, no hay fuerzas ni cojonos a subirlo corriendo, así que nos lo tomamos como un puro trámite para llegar al asfalto y correr los últimos casi dos kilómetros, donde me espera la familia y mis dos niños para acompañarme los últimos metros hasta la meta.

Sensaciones? mejores de lo que me pensaba, para recién haber salido de las copiosas comidas navideñas, y mas que llevar un entreno en condiciones, hemos salido a correr lo que se ha podido.
El tiempo? el del reloj también mejor del que yo pensaba; y el del clima, espectacular, una temperatura ideal para correr, teniendo en cuenta que aún estamos en invierno, aunque no lo parezca.
En resumen, muy recomendable..., pero mejorable, aunque seguramente el concepto de montaña no sea el mismo del que hay por el Pirineo, es el que hay.

P.D.: Para los 23€ que pagas, se podrían haber currado unas camisetas !!!

Un placer compartir esta crónica con todos vosotros, y más aún teniendo en cuenta que es la primera 1/2 Maratón de montaña de Sabadell, la primera del año, la primera que corro con mi primo y con mi hermano, y sobretodo la primera de muchas que correré defendiendo los colores del CAR.

Hasta la próxima !
Suerte y Kilómetros !!!

TORNEM A LES CRÒNIQUES!!!

.
Tornem a les cròniques!!! En Josep Cortina ens ha de servir de motivació per a tornar a la rutina de cròniques de les curses i així poder saber més dels nostres i dels esdeveniments on acudeixen.
Aquí va una de molt bona!
ENHORABONA JOSEP! Debut en un 10k d'asfalt amb molt bona nota!

CRÒNICA DE BOMBERS 2016 D'UN NOVATO DEL MÓN DEL RUNNING ‏

Em va aconsellar Gatxia que la cursa dels Bombers de Lleida era una fita molt recomanable, per l'organització, per l'ambient, per la participació. Bé, doncs som-hi! Sortim amb la Gemma amb la son encara a les orelles cap a Lleida. Volem estar a les 9:00 per arribar a temps a la recollida de dorsals i anar amb la calma per escalfar una mica i despertar una mica el cos. La sortida és a les 10:00.

Al pavelló nº 3 dels camps hi ha ambient, un "equipassu" de so amb una potència que al·lucines... i en una zona lateral en Jaume Leiva fa una demo de preparació per l'escalfament de la cursa. Trobo que la idea és interessant, de fet, som quatre gats seguint-lo però s'ho monta bé i anima a la penya fent uns exercicis bàsics per escalfar. No deixo de fer els tres esprints de rigor i, anant cap a la meva casella de sortida, trobo a l'Eli, el Chechu, i la família. Un plaer saludar-los i fer-nos una foto de grup. Surto del calaix dels 60 minuts, que és el que vaig posar a la inscripció quan realment no era capaç ni de discernir ni tan sols si fora capaç d'acabar una cursa de 10 km. Molta gent, la música, l'ambient, sensacions que, encara que m'hi resisteixi una mica, fan que les pulsacions estiguin d'entrada una mica més altes de lo normal. No vull accelerar-me, especialment a l'inici, quan la gent surt forta i després el Sr flato passa recepta i m'acaba posant al meu lloc. Avui no vull caure a la trampa, em dic a mi mateix. La Gemma s'estima més fer-me una foto a la sortida, quan encara faig bona cara, sempre previsora ella . Es fa estrany córrer en una cursa en que en Tito no fa de spiker, a totes les que he anat, ell sempre ha estat animant a la penya. I tornem al tema, que estan a punt de donar la sortida, previ minut de silenci per un bomber que va perdre la vida en un accident. De sobte canvia la música, posen High Way To Hell i això ja no té marxa enrere, la sortida des de darrera és tranquil·la, vaig començant a agafar ritme i els acords d'AC DC continuen dins el meu cap. Abans, quan escoltava aquesta cançó, acostumava a ser de nit i no era aquarius el que circulava per la meua sang... precisament. Però bé, tornem al tema, que això va de córrer. Segueixo al ritme, el meu pulsòmetre diu que vaig alt però no li faig cas, busco trobar-me bé i res més. Van passant els kms, a les cantonades grups d'animació que toquen els tambors, controls en els que pots agafar una botelleta d'aigua i anar tirant. Tot realment mot ben organitzat i realment molt agradable. Corro una estona al costat de dos nois que fan de llebre. D'aspecte atlètic, s'estaven rifant qui dels dos pararia en un bar a agafar unes birres per repartir-se-les mentres feven la seua feina. Però bé, vull concentrar-me en seguir al ritme i, com em va aconsellar l'Àlex, si al km 8 em trobo bé, ja tindré temps d'intentar pensar en el rellotge. Passem el Pont Vell, enfilem per Rambla Ferran, la cosa es va estirant i apareix el km 7 de la cursa, em trobo bé i intento aguantar el ritme. No vull mirar el rellotge, però penso que igual el repte de fer-la en menys de 50 minuts pot estar al meu abast. Una baixada per enllaçar amb Príncep de Viana i un senyor que aconsella dos nens que corren amb ell que estirin les cames. Estirar les cames, penso? Estàs de conya, no?? Però aprenc que si allargues una mica la passada i deixes anar la cama, la musculatura, de forma quasi miraculosa, et dóna un respir més que raonable (ja us he explicat que aquesta era la meua tercera cursa i la primera urbana, oi?) La pancarta dels 8 kms es queda enrere i les cames comencen a pesar. La Gemma, al pont de Renfe, m'anima i em diu que vaig bé. Faig cas als consells dels més experts, és el moment de no afluixar, encara que el primer ja s'acaba de dutxar, no vull quedar-me amb el dubte de si seré capaç de baixar dels 50. És absurd oi? El dia a dia ens porta sempre a toc de rellotge, hem de córrer per arribar a temps a les reunions de la feina, perquè no ens tanqui el super o per senzillament, quedar amb aquell amic per fer una cervesa i parlar de la vida. 500 metres finals. No és moment de filosofar, s'ha d'arribar sigui com sigui. Creuo meta i no puc evitar una immensa sensació d'alegria en mirar el rellotge i veure que marca 49:56. Un gran pas per l'home i un de molt petit per la humanitat.

Una cursa més que recomanable pel traçat, per lo molt ben organitzada que està i a la que l'any vinent m'agradaria poder tornar i que engresca molt, especialment  pels que no tenim experiència en el món del running.

CAP DE SETMANA DEL 7-8 DE NOVEMBRE

.
Seguim avançant amb la tardor i les temperatures són més pròpies de l'estiu. Això ho aprofiten part dels nostres socis viatjant al País Basc a la mítica Behovia - San Sebastián. A veure qué ens expliquen....



51 BEHOVIA -  SAN SEBASTIÁN 08-11-15

Crónica cedida per Tito Pueyo:

Parlen de la Behovia com una cursa que s'ha de fer, que s'ha de viure.

Parlen d'una organització espectacular, tot ben cuidat per a que al corredor no li falti de res.

Parlen d'una multitud de gent però que alhora no hi ha cues.

I com diuen meravelles de la Behovia, amb l'Anna l'any passat vam decidir anar-hi. Gatxia va ser una de les persones que ens la va aconsellar i li vam fer cas. Així que el 8 de novembre teníem una cita al País Basc.

La inscripció s'ha de fer amb molta antel·lació, sinò tens opcions de quedar-te fora (és curiós...43€ per 20k i tothom paga religiosament...) Realment és una bestiessa...35.000 persones i unes tantes que es queden fora ja que no hi ha prou allotjament per tots. Nosaltres ho vam comprovar. Amb l'Anna vam buscar on dormir però no trobàvem el que volíem, així que li vam demanar a l'amic Antonio Morilla si ens prestava la furgo per fer el viatge i dormir allí. Antonio és una de les persones que mai falla i va accedir.

Per tant, el 7 de novembre deixem els nens amb els "iaios" i tenim per davant 24h de novios sense nens, i després de un any i mig sense tenir-ho, vam marxar molt il·lusionats de viatge (això sí, trobant els nens a faltar desde el minut 1)

Arribem a San Sebastià, entrem a Anoeta que és on està la recollida de dorsals i aparquem la furgo allí. Decidit, aquí dormirem.

Recollida de dorsals, de samarreta i a fer tapes i sopar amb els amics Eloi i Ester. Això sí, abans recollida del ticket de tren per a poder viatjar a Behovia al dia següent.

La Behovia és una cursa caos. Explico: Ens aixequem a les 7h del matí per còrrer a les 10:40, i això que estem al lloc Perquè? A les 7:50h agafem el tren que ens porta a Irun. Després un autobús lanzadera que ens porta a Behovia i allí deixem la roba que recollirem a l'arribada. A les 9:30h sortida dels handbikes, dels rollers i a les 10h sortida dels èlit. A partir d'aquí sortides dels diferents calaixos fins les 11:30h!!! Brutal! Clar, per fer sortir a 35.000 persones d'una manera organitzada....Total, que ja que anem a la Behovia, anem a veure el "tinglao" desde primera hora.

Personalment anava a Behovia a veure el espectacle. Sense objectiu de marca, però si que volia veure com anaven els entrenaments. Però, degut a una lesió de l'Anna que no acabava de recuperar i que no sabia com aniria, vaig decidir còrrer amb ella. Per tant, enlloc de sortir al meu calaix de les 10:03 vaig sortir al seu de les 10:41. Això es pot fer, però si t'adelantes al teu calaix, a la Behovia et desqüalifiquen. Ho trobo bé.

10:41 - LA NOSTRA SORTIDA

Ens juntem amb Gatxia que avui corre a casa i Oscar (el cusí). Abans havia sortir l'Eloi Moragues a la sortida de les 10:01.

Música a tot drap amb un "peaso" equip de so que feia por, i jo pensant...com m'agradaria fer d'speaker aquí en aquest "tinglao". Algun dia...

Sortim a ritme tranquil per a que el bessó i turmell de l'Anna no pateixin, però aquí es suma un fort constipat que arrossega i que no li deixa respirar. Avui será un dia dur, però com l'Anna és dura, doncs "pallá que vamos"

Realment, desde el km0 fins al km20 tot igual:

Pujades i baixades que confirmen que la Behovia no és una cursa per fer marca.

AMBIENTASSU! Gent i gent als dos costats de la carretera animant sense parar. Brutal.

Animació i avituallaments continus.

Chechu i Eli al final de la pujada de l'autovia (la més forta). Gràcies!

Sincerament, la gent no parava d'aplaudir. L'Anna i jo amb la pell de gallina i ens anàvem dient..."quina pasada" i sense pensar-ho ens sortien aplaudiments cap als milers de persones que ens estaven animant. Sense paraules.

I l'arribada, a la platja de la Concha. 1 km amb gent, gent, i més gent que t'empenyen a meta amb més de 20 arcs. Un espectacle.

I tot ben organitzat. SÍ. Cap cua, 35.000 persones que circulem sense taps i que recollim la medalla, la bossa d'avituallament i la bossa del guarda-roba en un moment. Un 10.

Personalment només canviaria la vestimenta de la sortida, però...m'estic tornant un "triquismiquis" i massa perfeccionista desde que faig esdeveniments. No em feu cas.

Relatiu al temps meteorològic - 27ºC!!! Motiu que va fer que hi haguèssin més de 400 retirats, 27 ingressats i 1 mort (que mai sabrem el motiu) En 35.000 persones hi ha 35.000 històries...

Relatiu al temps de cursa: http://www.behobia-sansebastian.com/2015/carrera/index.php

Pos.9.804 - Gatxia - 1h45'39"

Pos. 14.207 - Anna Saura - 1h53'15"

Pos.14.216 - Tito Pueyo - 1h53'16"

Pos.15.007 - Raki Garsaball - 1h54'36"

Tornarem? Sí.

Però més endavant.

CAP DE SETMANA DEL 24-25 D'OCTUBRE

Triathlon LD Ibiza. Campionat d’Espanya de LD.

Crònica Antonio Morilla:

Per acabar la temporada, i ja amb vistes del gran objectiu de 2016 (debut al Ironman de Calella), ens emboliquem amb els companys Antonio Gordun i Alex Asensio a passar un bon cap de setmana a Ibiza, illa que per cert encara no havia visitat.

Així divendres, després d’embarcar les bicis desmuntades, i el retràs del vol (que sembla comú segons amb quines companyies), ens presentem al Aeroport de Ibiza, d’allí, després de buscar taxis que volguessin carregar amb les bicis, cap a l’apartament on passarem 3 dies amb Alex, descarreguem i quedem amb Gordun per recollir els dorsals. De tornada de la Fira de Ibiza, Alex sembla que comença amb la coixesa que porta últimament degut a una ruptura al bessó (uiuiui, entren els dubtes de si podrà acabar diumenge), anem a comprar per omplir la nevera i a sopar a una pizzeria. De tornada al apartament toca muntar les bicis de nou i sembla que tot està al seu lloc.

Arriba dissabte i hem quedat amb Gordun per provar les bicis reconeixent el primer tram del circuït en plan tranquil... Tranquil Alex Tranquil!!! El tio no ho entén i se’ns escapa, el que fa que un cop amb Gordun decidim que va sent hora de girar cua, em toqui pegar-me una minicrono per atrapar-lo i dir-li que toca tornar. Després d’això ens canviem i anem a nedar una estona. L’aigua esta fresqueta, però molt transparent i es veu el fons contínuament, finalment fem uns 1000m a ritme tranquil. Dinem a un bon restaurant i a preparar el material per a deixar-lo a la tarda als boxes. Cap a les 7 ja havíem deixat tot el material i tirem al apartament a fer el sopar. Bon soparet i a dormir, que a les 5 hem d’estar dempeus...

Sort que Alex es desperta i m’avisa, perquè se m’ha oblidat posar el despertador!!! Bon esmorzar i encara fosc cap a la platja de Figueretes!! Últim repàs de material, ens enfundem el neoprè i cap a la platja. Avui res d’escalfar, ja escalfarem els 4000m que hem de nedar. Just abans de sortir em trobo a Jorge del CAVA, ens posem a la línia de sortida.

Tret de sortida i comencem a nedar junts cap a la 1a volta. Ràpidament el grup s’estira i al cap d’una estona d’estar nedant al costat de Jorge decideixo que serà millor posar-me als seus peus per estalviar energia. En aquell moment me n’adono de que als nostres peus hi ha força gent i que estic gastant mes energia intentant fer-me lloc als seus peus que no nedant al meu ritme, així que torno a pujar el ritme i ja perdo al company. Acabo la volta en 39min i toca començar la 2a... Ara si que està tot ben estirat, 2a volta a ritme força còmode, sense cap problema i acabo sortint amb 1h17m i amb bones sensacions. Transició llarga fins a la carpa, que està a tope de gent, així que decideixo treure’m el neoprè fora i entrar a buscar la bossa (que costa amb tantes bosses en una carpa massa petita. Així doncs 5min30s de transició i ara cap a pedalar...

El dissabte havíem fet reconeixement del primer tram del recorregut, un tram que anava picant suaument cap amunt (popularment conegut “falso llano”), però ple de passos de vianants elevat, rotondes i demés obstacles que impossibilitaven el anar acoplat, així que començo amb la idea de prendre’m-ho amb calma, ja que són molts km (116km per endavant) i es poc l’entrenament que porto aquest estiu. Cap al km7 em passa el Sr.Gordun, molt animat ell veient que no es repetiria la pel·lícula de Peñiscola, on els vaig fer apretar fins al sector de cursa a peu per agafar-me. Antonio Gordun, prometo que en la siguiente ocasión te lo pondré más difícil!!!

Continuem pedalant sempre amunt, collons aquesta illa com puja, hi ha alguna petita rampa que et fa posar tot el desarollo i apretar, algun petit descans i de sobte... gir a l’esquerra i una pujada de les de debò. Per els que toqueu de tant en tant la bici, sabeu com es el primer tram de Ventolà, no? Sí sí davant dels Apartaments la Faiada... doncs imagineu això amb una bici de crono, plat petit 39 i pinyó gran de 23 dents... Vaig pujar aquells 200m fent “SSS” i amb una cremada de cames considerable. Al arribar a dalt, un tram de descans, alguna que altra pujada i ja de tornada cap a l’inici. Tram de tornada mes suau, amb alguna recta on podies acoplar-te, però massa girs que no et permetien agafar un bon ritme.

Faig una petita pausa en aquesta crònica per avisar... El que ve ara no es un seguit d’excuses, no! L’únic culpable del que vaig patir vaig ser jo i la meva falta d’entrenament per afrontar aquesta prova.

A l’últim tram de tornada, toca tornar a superar tots els passos de vianant elevats, i en un d’ells el sillin se’m baixa fins baix de tot i em toca aturar-me a recolocar-lo. Allen del 6 que per sort duia a sobre i a fer de mecànic. Tornem a pedalar i acabo la primera volta, només començar la segona es torna a afluixar el sillin i una altra aturada, repetim operació i tornem-hi. Per últim, cap al km70 just abans d’afrontar una bona pujada, al pillar un baden em torna a passar. Aquí ja els km pesen a les cames, el recorregut està podent amb mi, em falta entrenament i estic perdent la motivació. Realment, em plantejo deixar-ho estar, sabia que patiria, però esperava que fos mes tard, em falten encara 45km de bici i 30 corrent, el que suposen gairebé 5h!!! Recoloco el seient amb calma, em prenc un gel, bec una mica d’aigua i en part per orgull, en part com a auto càstig per no haver entrenat el que tocava, decideixo continuar. Si abandono avui, com afronto un IronMan?

Arribo a la superpujada altre cop, aquest cop peu a terra i pujo caminant aprofitant per menjar, i realment no vaig gaire més lent que algun que em passa amb bici. Tram de tornada i sembla que em tornen una mica les forces, així que intento gaudir del que queda. Aquí adelanto a un Veterano i el tio descaradament se’m posa a roda durant mes de 10km, fins que a prop ja del final m’ataca i marxa (Ale company, estaràs content!!!). Per uns moments tinc al cap que dec ser l’últim, però ara tant se val, l’objectiu es arribar. Arribo a la T2 i encara falta alguna bici, per tant no soc l’últim.

Després de buscar la bossa en una muntanya de roba, assegut a la cadira em poso les sabates de running, visera i amb la gana que tinc, tinc la sort de trobar una barreta de fruits secs... Surto de la carpa i començo el tram de córrer. Només començar em creua a Gordun que ja acaba la 1a volta de 3, faig paradeta al Wc i a intentar agafar un ritme decent (amb decent vull dir intentar no caminar). Ja a l’anada de la 1a volta em creuo amb Alex que va força bé i es pensa que jo vaig per davant de Gordun (Alex compi, no sabes lo jodido que lo estoy pasando...). Poc després Gordun m’agafa i em passa animant-me, comentem lo fort que esta Alex i continuem cadascun en la nostra guerra. 

Recorregut força pla fins al port, mitja volta i a buscar el casc antic, tot molt bonic fins que de sobte em trobo al fons el castell de Ibiza amb la seva pujada... Sembla broma, he de pujar allí 3 cops??? Ara sí toca caminar, molt bonic, però per fer turisme, avui no era el dia per pujar allí. Continuem per la part del castell, pugem escales, petita baixada, avituallament i última pujada abans de fer una baixada de terra i afrontar l’últim km per el passeig fins a meta, on donarem mitja volta per afrontar les dues voltes que queden. Per no avorrir-vos, només dir que cada km que passava, tot i estar més cansat, estava més content de no haver llençat la tovallola i em vaig dedicar a gaudir lo màxim que vaig poder, animant a altres corredors i agraint als voluntaris la seva tasca i bon humor. De tornada veig a un altre participant que poc a poc vaig retallant, vinga va, ja tinc motivació per intentar apretar una mica (Apretar en aquesta situació vol dir passar d’anar de 6:15 a 6m/km, no ens emocionem). Així vaig retallant fins que a 50m de meta aconsegueixo passar-lo. No sé si li ha sentat gaire bé, però a mi m’ha servit de motivació fins al final.

Finalment arribo a meta en 8h50, lluny de les 8h que creia que podia fer, però satisfet d’haver continuat fins al final tot i el patiment. Estic convençut que aquesta cursa em servirà per afrontar altres moments durs i com a motivació per a entrenar mes dur i millor.

Diuen que “sense patiment no hi ha gloria”, jo afegiria “sense entrenament hi ha patiment assegurat” !

Ara ja a pensar en el 2016, que serà molt llarg i ple de reptes...

Resultats de 276 finisher:

Alex 7h19:14 pos 93 

Gordun 7h36:40 pos 123 

Morilla 8h49:58 pos 245